Crònica: Quim Fernàndez i Callís // Fotos: Ramon Feliu
Tres per tres nou; l’arrel quadrada de nou, tres.
La peripècia final d’Interludi 2014 va ser un salt de tres colors a tot volt del Castell de Calonge. Tres idees musicals; tres instal·lacions efímeres i tres caves del Penedès. Tres per tres nou; l’arrel quadrada de nou, tres. Xavi Lloses trio, Gemma Humet i Hat; Àlex Pallí, Clara Centenera i Nei Albertí; Penedès blanc, rosat i noir. Grups creatius de tres, tres espais i tres escamots de públic per resseguir els escenaris d’una gimcana de l’art, per seure i beure sense pressa, per obeir l’aforisme del gran Luis Escobar: «Jo en aquesta vida hi he vingut a estiuejar».
Malgrat l’atropellament previ durant les proves de les projeccions sobre la muralla, a l’escenari d’extramurs, la combinació Lloses-Pallí va engalzar música i llum amb traça i enginy. La unió de territoris immaterials sobre les pedres de les parets del castell va ser deliciosa, d’una vistositat magnètica, gens pretensiosa. Dos projectes exactament fets a mida, fosos en l’univers sonor que brolla del geni de Xavi Lloses. Per tocar de peus a terra, el dring de les copes inundades d’Anna de Codorniu blanc, un cava finíssim, perfecte per quedar bé amb els sogres.
A la segona parada, al pati d’armes, hi havia una joia de veu i una setantena de cadires de totes mides, classes i colors, perquè la gent s’hi acomodés per escoltar la Gemma Humet, que venia amb en Pau Figueres, el guitarra que vol tothom. Veure tantes cadires plantejava, en certa manera, una paradoxa. Quan se sent la primera nota de les cordes d’en Figueres un té l’impuls de posar-se dret en senyal de respecte. Però en la penombra que havia creat Clara Centenera, en aquella instal·lació d’objectes antics, fotografies i andròmines, qualsevol que s’hagués aixecat hauria provocat el rondineig dels del seu darrera i la Humet, que té un timbre molt delicat, reclama una mica de silenci per assaborir tots els matisos del seu cant. Per sort no va irrompre cap beneit i tan la veu d’una, com la guitarra de l’altre van sonar amb una netedat cristal·lina, sense interferències mundanes. S’hauria de ser ximple per no apreciar la magnitud del talent d’en Figueres, que, encara que no hi dóna gaire importància, està preparant un disc ell tot sol. Però això és una altra història. Tornant al pati, l’encert màxim va ser de qui va vigilar que se servís l’Anna de Cordorniu rosat ben fred. Es va imposar el bon criteri.
Entrar a la sala de la torre del Castell en plena actuació de Hat, en la tercera estada, enfonsava l’espectador en un marasme lisèrgic més aviat espès, activat en una foscor blavosa imaginada per Nei Albertí. Potser és per això que s’hi servia l’Anna de Cordorniu noir, un cava que begut en aquelles circumstàncies de dilatació sensorial, feia venir al cap cerimònies taumatúrgiques i balls iniciàtics. Tot plegat era una mica inquietant i la gent seia en silenci mentre un quartet de grans músics transcrivia en l’aire una simfonia brillant però inintel·ligible. Amb el cos assegut i quiet, d’una manera natural, els ulls  marxaven cap al noir i les nines s’encantaven en el contrallum del fil de bombolles que s’elevava vidre amunt; s’hi aferraven al fons de la copa per instint i la vista pujava cap a la superfície en una ascensió meravellosa, travessant dolçament la matèria insensible del líquid en repòs. Al cap de dues cançons, la sensació d’entelament mental creixia. Era hora de sortir. El cava noir és exquisit, d’un color de bronze olímpic, molt millor que el xampany francès, però a vegades amb una mica de les coses n’hi ha ben bé prou.
Truman Capote explica, en la cèlebre Una criatura deliciosa, que sortint del funeral de l’actriu anglesa Constance Collier, el 28 d’abril de 1955, a Nova York, ell i Marilyn Monroe, amb qui havia anat a la cerimònia, van acabar en un restaurant xinès bevent xampany Mumm’s en un got llarg amb gel. Asseguts en una taula del restaurant, de glop en glop, explica Capote, tenen una conversa en la que ell li comenta algunes xafarderies que ha sentit i Marilyn, que s’havia separat de Joe DiMaggio uns mesos abans, li dóna pistes sobre qui és el seu nou amant. Ell li acaba fent veure que no cal que l’ensarroni, que ja sap que ha començat a flirtejar amb Artur Miller i en sentir-ho, Marilyn l’amenaça de matar-lo si diu res. S’enfada fins al punt que quan els porten la segona ampolla, calenta com la primera, decideix que s’ha acabat la tarda. Fa pagar Capote perquè ella no porta ni cinc i se’n van. Unes pàgines després la cosa es tranquil·litza i quan Marilyn li pregunta si diria d’ella que és un desastre, Capote li contesta que sí però que també respondria que és una criatura deliciosa. Al cap d’un any, Marilyn es casava amb Artur Miller. I cinc després, el 26 d’abril del 1960, Capote aterrava a Palamós per escriure, parcialment, A sang freda.
Les coses amb xampany sempre s’acaben bé, com la història de Capote i Marilyn una tarda d’abril a Nova York. Si aquest parell es van refer del funeral de la Collier amb una ampolla de Mumm’s calenta, en un restaurant xinès, nosaltres que som gent més de transitar arran de terra, vam tancar l’Interludi bevent Anna de Codorniu a Calonge encantats de la vida. Amb el guspireig i l’eloqüència de tres copes ben begudes, amb l’amistat i la camaraderia amplificades per les bombolles i un prec per l’any que ve: que l’organització renovi l’encarregat de la temperatura del cava. Va ser l’heroi de la nit.