Crònica: Carlos Ribas // Fotos: Ramon Feliu
Diuen els experts en cinema que les segones parts no acostumen a ser bones.  Un debat que, de forma natural i constructiva, es va establir entre la gent que ahir va omplir el castell de Calonge. El dubte? Quina de les dues edicions del festival itinerant Pròxims a Interludi els havia agradat més. Uns s’inclinaven per la novetat del primer any. Els nervis que suposa organitzar un esdeveniment d’aquesta envergadura per primera vegada en una població com Calonge, barrejats amb l’emoció i satisfacció de l’èxit final. D’altres tenien clar que el cartell d’aquest any els era molt més atractiu. N’hi havia que, posats a comparar, no ho feien d’un any per l’altre sinó entre el Pròxims de Barcelona i el de Calonge. Diuen que el públic de la capital és més apassionat i que aquí som més freds. Al final, tot són sensacions. La meva personal? Les segones parts també poden ser bones. Perquè ahir no rodàvem cap pel·lícula ni havíem de fer cas a cap expert. Ahir tocava música i de la millor del país. L’experiència de tornar a reunir a dues mil persones en un espai incomparable, amb dos escenaris dividits entre el pati d’armes del Castell Medieval de Calonge i els seus jardins, ja ha de donar trempera a més d’un. Poder gaudir de més de sis hores de música, amb alguns dels artistes més destacats de l’escena independent catalana per segon any consecutiu a Calonge, consolida la col·laboració entre Pròxims i Interludi i els encoratja per seguir apostant per aquesta fórmula en el futur.
Illa Carolina van obrir la vetllada constatant que els vuitanta tornen a estar de moda, si és que mai ho van deixar d’estar. Uns homenatges a l’estètica vintage que quasi els deixen sense caixa de ritmes al confiar en un radiocasset, format que, en plena era de les noves tecnologies, només conserven el cotxe tronat d’algun cronista aficionat i la dubtosa oferta musical de les gasolineres. Del pati d’armes vam passar als jardins del Castell. Allà, el públic es va divertir intentant reconèixer quin dels clàssics de la cançó catalana homenatjava en anglès Halldor Mar. Un islandès, afincat des de fa vint anys a Catalunya, que va versionar, entre d’altres, “País petit” de Llach, “Noia de porcellana” de Riba o “La Bella Lola”, tema que li ha donat popularitat gràcies a un anunci televisiu d’una marca de cervesa protagonitzat per un ex jugador català del Barça que ha renunciat a triomfar aquí. Ben al contrari que Halldor Mar, un enamorat de la nostra cultura, com ja va demostrar la seva entrada en escena portant un cap gros amb el seu rostre, a l’estil de la Grossa catalana. En un any tant especial pel nostre país, es pot dir que a l’islandès li ha tocat la loteria.
Curiositat era el sentiment més comú davant la següent actuació de la nit. La unió de tres personatges singulars i difícils de catalogar com Jaume Sisa, Quimi Portet i Joan Miquel Oliver. Un projecte batejat com a Col·lectiu Eternity, que va inaugurar el Mercat de Música Viva de Vic i que té data de caducitat. Era, alhora, una gira de presentació i de comiat, com explicava el mateix Oliver. Tres artistes diferents però que comparteixen una llibertat creativa i una manera molt peculiar d’entendre la música, la dels universos i les galàxies. Molts no van fer cas a Quimi Portet quan va explicar que en Sisa encara no estava a l’escenari perquè se n’havia anat a fer surf. Però un no sap mai què pot passar pel cap de l’autor de “Boletaires”! Qui sí va fer surf, va ser el compositor mallorquí. Això sí, en càmera lenta. Els tres van interpretar temes dels uns i dels altres, com “Homes i dones del cap dret”, “Hansel i Gretel” i “La Rambla”. Aquesta fusió s’acabarà en un últim concert a Mallorca. I després? “Ja es verà…”, com diu l’Oliver.
A La Iaia se’ls esperava amb candeletes. El directe del seu nou disc “On és la màgia” és un dels més elogiats aquest darrer any. I, a més, la proposta que van mostrar ahir va omplir els jardins del Castell de Calonge d’una sonoritat espectacular. El culpable? La col·laboració entre el trio osonenc i la cobla Bisbal Jove, amb arranjaments de Xavier Molina. És la versió talla grossa, La Iaia XXL. Quinze músics dalt l’escenari a qui després es va afegir gent del públic que la banda va convidar a pujar. En aquest punt, algú ja em va xiuxiuejar que hauria preferit veure les noies en el centre de l’escenari i no en un dels laterals. Qüestions de gustos. Com he dit abans, tot són sensacions. La del públic en general?  La Iaia ho petarà.
Però el que va venir després va ser més que espectacular. Un nom que ja fa anys que està en majúscules en el panorama musical alternatiu, tant d’aquí com de fora. Standstill. Ja abans de començar van prometre un concert més rocker i no ens van mentir. Creen com ningú ambients intensos, profunds i contundents. “Que no se acabe el día”, “Por qué me llamas a estas horas” o “Adelante, Bonaparte” van formar part d’una actuació que, a molts, ens va esclafar.
I, per acabar, Mishima va curar l’ànsia de molts dels seus fans que els esperaven amb passió. Els barcelonins van ser els encarregats de tancar la nit presentant el setè disc d’una trajectòria de més de quinze anys i amb un present que els ha consolidat com a, probablement, la banda més important, ara mateix, del pop rock català. “La brisa”, “La vella ferida” o “L’última ressaca” van entusiasmar un públic que reclamava a David Carabén que lideri el futur del nostre país, després de la decepció que ha suposat per a molts qui durant anys va ser el “nostre” president.
Tot són sensacions. La d’ahir? Que dues mil persones van tornar a ser testimonis d’una nit molt especial. N’hi ha un que diu que ‘qualsevol nit pot sortir el sol’. Doncs, ahir una lluna quasi plena va presidir la segona edició de Pròxims a l’Interludi, els Festivals de Música de Calonge. Sis hores de música, d’ambient i de reflexions que demostren, novament, que les segones parts també són bones…