Crònica: Anna Danés // Fotos: Ramon Feliu
Durant la tarda ha plogut i ha refrescat. Jaqueta i pantalons llargs. Em deixo les sandàlies, tinc fred però em resisteixo a abandonar les sandàlies, som a l’agost. Aparco lluny del Castell, és millor deixar que el centre de Calonge et vagi absorbint fins a arribar al Castell, a més, així quan torni tindré més temps de pensar, el concert promet.
Com que he dinat tard, l’opció de 3 tapes i postres per 6€ que proposa Arrels em sembla perfecte. Observo a la Mireia preparar les tapetes amb delicadesa, talla les fulles de menta i les posa dins els gots transparents. La miro i penso que així és la música d’en Comelade, detallista, delicada i deliciosa, tinc ganes d’aquest concert. Sembla que la resta de la gent també perquè comencen a fer cua per poder tenir el millor seient, bona senyal. Continua fent fred però ja no hi ha núvols, la lluna ha sortit i mentre entrem a la plaça del Castell veig que ja brillen les estrelles. “Oh, hi ha coixins, que bé amb el fred que fa!” diu una algú, com a mínim tindrem el cul calent.
O bé el públic no coneix el protocol dels concerts, està congelat o simplement és que els d’aquí som així, que fins que algú no ens ha demostrat que val no li obrim la porta; ho dic perquè quan surten els músics l’audiència gairebé no aplaudeix. Comelade fins i tot anima al públic picant una mà contra la cuixa i fent un “Vinga va, collons!” amb la mirada. Em pregunto si tornarà a pensar en aquesta freda rebuda mentre estigui tocant. Surt Pau Riba, mestre iogui de peus a cintura, heavy metal de la cintura fins al coll i foll necessitat de viure intensament sobre les espatlles.
Els quatre músics no volen perdre el temps, ens agafen de bracet i ens porten per una sorprenent passejada per la fageda. “Com a mínim aquest parla de coses maques” diu la senyora del fulard gegant a la seva amiga. Interludi exposa músiques i propostes diferents a totes les ments curioses, no importa l’edat. Durant les següents cançons Pau Riba, animat i animador, continua la visita guiada al seu bosc inventat ple de racons de colors brutals. Sembla que per Riba les sensacions siguin permanentment elevades al quadrat, amb la percepció totalment alterada; el piano de Comelade, que no es desplega com ho ha fet en altres col.laboracions, l’ajuda a incorporar la profunditat a aquest quadre que Riba pinta davant nostre i els multi instrumentistes somrients l’acompanyen en el deliri.
Continua fent fred. “La música és maca” li xiuxiueja el senyor a la seva dona. ”En Comeladeés molt seriós, no?”, “Quin? Aquell del fons a l’esquerra?”, “Sí”, “Deu fer un paper, no?”. M’aventuro a dir que Riba incomoda al públic. “De totes maneres el piano és maco” comenten els de darrere.
No serà fins que fan bombolles de xiclet que el públic es deixa anar, tot just ara comencen a entrar en el món deshinibit que ens proposen els músics. Amb “On y va” ja tots hi seguim al pas esbojarrat i deliciós de la música. Afortunadament, l’aparent absurd i la música una vegada més han guanyat la batalla i quan es presenta la banda, ja tothom està gaudint i realment el públic expressa que en vol més, que ha provat aquella violeta silvestre tan dolça i que està disposat a seguir als creadors de sensacions. Els músics tornen i ofereixen la cançó esperada, l’audiència aplaudeix agraïda, plena de satisfacció. Si faltava a algú per convèncer, ja ho han fet. Ja no fa fred.
