Festivals de Calonge

From the blog

Crònica // Chano Domínguez i Orquestra Camera Musicae

Crònica: Quim Fernàndez // Fotos: Quim Fernàndez, Ramon Feliu i Asun Paradinas
A l’hora en punt, dos quarts d’onze de la nit, Chano Domínguez va sortir impecable a l’escenari amb un jersei de màniga curta de color bordeus amb tres botons a l’escot, uns pantalons de coloraines d’estil africà i unes espardenyes, també de color bordeus, que s’havia comprat, aquella mateixa tarda, en una espardenyeria a tocar del pati del castell de Calonge on estava a punt de començar el concert. Tots els músics de l’Orquestra Camera Musicae que l’acompanyaven, eren a lloc guarnits de color negre de dalt a baix, amb corbata granat els nois, que s’havien estalviat l’americana perquè feia massa calor; i un llaç, també granat, lligat a la cintura, les noies. Els músics del quartet, saxo, contrabaix i bateria, en Gorka Benítez, l’Horacio Fumero i en David Xirgu, anaven al seu aire però tots tres, cadascú al seu estil, duien sabates negres. Dalt de l’escenari, tothom menys en Chano, homes i dones, calçava sabates negres. La cohesió arran de terra era gairebé total.
Chano va arribar a Calonge a quarts de vuit tocats, amb la seva dona, la Marina, i algú més que va passar desapercebut o que potser jo no recordo. Va fer un cop d’ull sense fixar-se massa en res i va informar que havia de marxar a comprar unes espardenyes perquè les que duia, una cosa ronyosa i esfilagarsada de color de gos com fuig, havien dit prou. Eren les mateixes que duia el 29 de juliol, el dia que va tocar al festival de jazz de Marciac, a tocar de Tolosa, en una nit de piano de quatre hores, partida en dues parts, una per ell i la segona per a en Chucho Valdés, que no se sap quines sabates duia. En Xirgu i l’Horacio, que també van ser a Marciac, en donaven fe i reien. En Chano també reia, potser perquè les sabates enllustrades li són ben igual. Qui sap. La cosa és que se’l van endur una mica sisplau per força a comprar unes espardenyes noves i no va tornar fins que va ser l’hora de provar.
A la botiga va dubtar entre dues espardenyes. Unes més de vestir de color bordeus, molt còmodes, de tela gruixuda, amb una mica de llengüeta a l’empènyer per protegir el peu del frec dels pantalons; i unes altres de més senzilles, més de cada dia, del mateix color. Les de vestir les va haver de deixar córrer perquè no tenien la seva talla i es va quedar les altres, les més corrents, que estaven molt bé de preu.  Ell fa un 40 però tampoc no el tenien, perquè és una peça que té molta sortida, i es va haver de quedar un 41. Però per a les espardenyes una talla amunt no hi fa res perquè, al capdavall, sempre s’acaben portant de retaló. El cas és que el color li anava perfecte amb els pantalons que duia, uns de tela fina, amples, amb dibuixos de tots colors repartits pels camals com una mena d’auca, que s’havia comprat a Sudàfrica, entre finals de març i principis d’abril, aprofitant que hi havia volat per tocar al festival de jazz de Ciutat del Cap, una cosa molt a l’engrós, amb primeres figures i perles de gran valor. A Ciutat del Cap s’hi va trobar amb la gent de Buenavista Social Club i en Chano i la seva dona, la Marina, van saludar en Barbarito Torres, el llagut de Buenavista, una eminència de la música cubana que ho val tot i que és molt amic d’ella de fa molts anys, de quan es va estar tot un estiu a casa del pare de la Marina, a Vilert, tocant cada dijous a Banyoles amb una banda de músics vinguts de Cuba i fent alguna altra cosa, de tant en tant. Però això és una altra història.
Amb les espardenyes calçades, engolint els últims minuts abans de dos quarts d’onze, Chano Domínguez fumava a la porta del camerino, amb l’Horacio i en Xirgu, i en l’aire hi flotaven els gemecs dels últims acords dels músics de l’Orquestra abans de començar el concert. Chano es va mirar l’Horacio i li va confessar que quan escoltava aquells compassos que havia escrit gemegant als instruments dels altres, es posava una mica nerviós. Era com si sentís una veu interior desplegada en l’aire a l’abast de l’oïda de qualsevol. Va fer una calada de comiat i els vagits de la música es van apagar com la flama d’una espelma que s’esgota. L’orquestra va pujar a l’escenari, tot darrera el quartet i, en acabat, el director i ell. L’aire es va aturar en una mena de suspens molt delicat. Chano va seure al piano i tot va encaixar de sobte, d’una manera natural. Els pantalons de colors, les espardenyes, el color bordeus, les sabates negres de tothom, el blanc purificat de les tecles del piano i els ulls embadalits del públic que no deia res com qui no es vol moure i pensa: aquí m’hi poso bé, que això promet.

Fes-te soci dels FMC

Per què cal fer-se soci/sòcia? – El fet de ser soci/sòcia implica un gran estalvi en l’accés als concerts, més que no pas pagant l’entrada de cada concert per separat. – Col·laboraràs molt directament a fer créixer la nostra entitat: si som més socis i sòcies, molt probablement podrem programar[…]

Llegir-ne més »