Crònica: Carlos Ribas // Fotos: Ramon Feliu, Jose Barragan i Asun Paradinas
Si fa dos anys li dius a la Carmeta de can Sais, en Pepito del vi i en Fermí de les olives, que a Calonge es faria un festival amb dos escenaris, sis bandes i unes dues mil persones en el marc del Castell t’haurien pres per boig. I així es devien sentir els responsables d’Interludi quan van prendre la decisió de col·laborar amb Pròxims, un festival de música itinerant que presenta algunes de les propostes més interessants de l’escena indie-pop-folk del país. Fa tres anys que els Festivals de Música de Calonge van fer un gir en la seva direcció estilística, apostant per artistes joves i introduint el pop en un certamen tradicionalment clàssic. I tant els socis com el nou públic van acollir bé els canvis. Però, muntar un tinglado com el d’ahir? Això, ja era temerari! Però, si no s’ha fet mai una cosa així a Calonge! És molt arriscat! Tanta gent! I de peu! De peu? Sí, de peu. Però, és, precisament, posar un peu a l’entorn del castell, quan s’obren les portes a quarts de vuit de la tarda, i un ja té  la sensació que la nit promet i que tot anirà bé.
A Berlinist els toca trencar el gel. Ser el primer a vegades pot ser una feina poc agraïda. Molts encara no han arribat i els qui hi són encara s’estan situant. Uns prefereixen donar una volta i gaudir de les diverses atraccions d’un espai que, realment, fa goig. D’altres la fan petar amb amics que fa temps que no veuen. N’hi ha d’encuriosits amb les parades de moda i amb l’exposició Pròxims Visuals que recull imatges de les diferents etapes de la música en directe a Catalunya. Uns quants fan cua per agafar menjar a les dues curioses furgonetes que venen creps i botifarres. Però la melosa veu de la cantant de Berlinist emmudeix tothom. Molts no coneixien aquesta banda barcelonina i queden bocabadats amb el seu barroquisme instrumental. Diuen que les melodies són un transport de les emocions i les de Berlinist, marinades amb violins i amb tímides percussions, fan eriçar el pèl d’un públic sorprès. El silenci només es veu truncat pels plors d’un nadó. Encara és aviat i hi ha moltes famílies amb nens. El pare ràpidament se l’emporta i la gent pot seguir gaudint de la primera proposta de la nit. Tornem cap a fora, a l’escenari gran. A les furgonetes, la cua per agafar menjar encara és llarga. Esperarem. Toca Inspira. Tanquem els ulls i deixem de ser conscients del temps. En Jordi Lanuza diu que ‘seguirem estant ben lluny’ però cada cop els sentim més a prop. Un viatge oníric preciós i un directe intens i dinàmic. Va entrant més gent. Esglaonadament es queden impregnats d’una atmosfera optimista i ideal per acomiadar el sol, que ja se’n va dormir. Se senten els primers comentaris. Inspira ha agradat però el que més ha sorprès a molta gent és com s’assembla el cantant a un popular cambrer d’un bar del poble veí. El públic del festival es barreja en un curiós còctel de personatges. Els de casa, anant i venint de la barra, gaudint d’una històrica nit d’estiu al seu poble com si fos Festa Major. El públic més indie, vingut sobretot de Barcelona, que està totalment ficat en la moguda actual i no se’n perd ni una. I el que només ve a veure Manel.
Enfilem de nou cap a dins del Castell. Sopem? Uf, encara hi ha cua a les botifarres. Esperarem. El trio format per Maria Rodés, Ramón Rodríguez i Martí Sales ens fan passar la gana amb les cançons d’autor del seu projecte comú i que han batejat en un disc com a Convergència i Unió. Sensualitat i tendresa en la veu de Rodés, històries quotidianes en les lletres de Sales i el toc personal i inconfusible de Rodríguez, The New Raemon, que ha fet tremolar el planeta indie amb els rumors d’una imminent aturada. Com aquell que ens recomana que ens aixequem ben d’hora, ben d’hora, es deu haver buidat. Els qui vam estar ahir al Castell de Calonge podem dir orgullosos que l’hem tornat a veure. I els tres i la seva banda es van tornar a buidar. Ovació.
Hem arribat ja a l’equador del Festival i tot està anant bé. La Carmeta, en Pepito i en Fermí estan tranquils i contents. La Mireia fa cua a les botifarres. Portem tres hores i no ha deixat mai d’haver-hi gent. Començo a pensar que no soparé. De cop, les pedres del Castell, que majestuosament tants anys d’història contemplen, es difuminen entre llums de neó. Extraperlo presenten el seu segon disc, ‘Delirio Específico’, una col·lecció de cançons pop que ens retrocedeixen als anys vuitanta. El guitarrista porta ulleres, una barba molt llarga i el del meu costat descobreix el significat de la paraula ‘hipster’. Les camises a quadres per dintre els pantalons fan la resta. A partir d’ara, els concerts que queden es faran a l’escenari gros, amb el castell de fons. Ja es va habilitar així perquè hi ha més espai. I s’agraeix, perquè cada cop va entrant més gent. Són els que bàsicament venen a veure Manel. Però el plat fort de la nit, que continuen sense ser les botifarres, ve precedit d’en Joan Pons, el fill menut de ca l’Eril, a Guissona. Diuen que ha fet un disc amb majúscules que donarà molt a parlar. I és que El Petit de Cal Eril ha deixat de preguntar-se ‘Per què es grillen les patates?’ i ara es dedica a buscar la ‘Figura del Buit’. Tocs de psicodèlia, ànima folk, menys ruralisme infantil i una mini big band a l’escenari. El Petit de Cal Eril ja fa temps que col·lecciona mèrits per ser un dels grans.
I arriba el moment més esperat. El grup que durant dues setmanes consecutives va ser número 1 de vendes a l’estat espanyol. El fenomen més gran que ha viscut la música catalana en trenta anys. Manel, que no Miquel, com pensaven moltes àvies de Calonge. Aquest estiu no paren. Venen a presentar el seu darrer disc ‘Atletes baixin de l’escenari’. Més sobri, menys ukelele. El públic vibra sobretot amb les cançons més conegudes, temes que d’aquí poc ja es podran considerar clàssics. ‘Boomerang’ desperta la primera ovació, ‘Ai, Dolors’ encén a la gent, ‘Teresa Rampell’ els convida a ballar i ‘El Mar’ els ofega d’entusiasme. Pim pam. El Festival s’ha acabat. Tanca ràpid el bar, desmunta les paradetes, i la gent que marxa contenta d’una nit d’estiu per recordar. El camió de les botifarres ja fa estona que ha tancat. Se li han acabat les existències i mai ha deixat d’haver-hi cua! Conclusions? Prova superada. Interludi ha aconseguit, amb el Festival Pròxims, que el Castell de Calonge sigui seu per una nit de les propostes musicals més interessants de l’escena independent catalana. Calonge, terra d’oli i de vi, s’ha deixat barba, s’ha vestit de moderno i dues mil persones hem tingut el privilegi de veure-ho. Tot pinta que això tindrà continuació. La Carmeta de Can Sais, en Pepito del vi i en Fermí de les olives marxen, orgullosos del seu poble i del seu festival. Això sí, discuteixen perquè no tenen molt clar qui d’aquells quatre nois era realment en Manel…